Por fin ... PRAGA.

Cuando un deseo se te resiste, su realización tiene ese plus de satisfacción, de conquista. Llevaba años, muchos,  queriendo ir a Praga. Por fin, una toma de decisión rápida y fulminante, voy y listo. Mi amiga Imma ayudó, ya que a ella también le gustan este tipo de cosas, vamos, vamos, conexión a Internet i zas.....!.

Han sido cuatro dias muy agradables, serenos y complices. Un eterno caminar y mirar. Pasear y charlar. La verdad es que acceder a los recintos costaba, mira que yo soy de horas en museo, pero alli el museo es la calle. Pasear, un té, un pastel, más pasear, más pasteles .....un poco de mi amada música, rincones inesperados. 

Hemos hecho un pacto con la ciudad, cada vez que nos encontremos deprimidas, .. volveremos. Si sus piedras han soportado una historia tan pesada, seguro que nosotras también podremos hacerlo.

Maria Manuela

Aquest és el nom de la meva cosina gran, a qui tothom diu i coneix per Loli. I és que a ella mai li va agradar el seu nom oficial, així que se’l va canviar i punt. L’avi ens va posar un renom a cadascun dels néts (mai us diré el meu), ella era “la ardilla”.  Primeta, bellugadissa, inquieta, feia honor al seu mot. Hi afegiré que eracoqueta i refinada. Persona de bons sentiments, adorava la seva família, tant que ha estat tres anys i mig sense queixar-se pel maleït càncer que, finalment, ens ha deixat sense ella. A nosaltres sense una filla, esposa, mare, àvia, cosina ... i a ella sense poder fruir del futur del seus néts.

L’he vist fer l’acte d’amor més generós que es pot fer vers els que t’estimes. Durant tres anys i mig, ha plantat cara a la malaltia, l’ha desafiat, ha suportat amb enteresa tot el que els metges han hagut de fer per ella, ha rigut, ha tirat del carro, ha animat els que tenia més a prop, sense una queixa, intentant que tots aprofitessin el temps que teniem junts, sense unes llàgrimes i només en molt poques ocasions amb un “per què jo?”.

Model d’amor, exemple a seguir, “ardilla” nostra, sempre seràs amb nosaltres.

http://www.youtube.com/watch?v=Lj-W6D2LSlo

29 de julio de 1998

Hoy, hace 12 años que te conocí, un segundo de mi vida, en el tránsito de un aeropuerto, y todo cambió. Tu aspecto de sabio despistado, tu rostro bondadoso, me hicieron indicarte hacia donde tenias que ir, siempre te despistabas en espacios grandes con mucha gente. Que curioso! Después, fuistes tu quien durante años me enseño el camino hacia una vida mejor. Desde ese mismo segundo, de ese aeropuerto, solo la muerte nos pudo separar. Recuerdo perfectamente la hora, el momento en que llegastes a mi vida, como también con total exactitud en la que la abandonastes.

Doce años. Diez de ellos de plenitud, dos de rabia y dolor.

Paris 2010

Paris, Paris, la glamourosa ciudad del Sena. Bastante visitada a lo largo de mi vida,  por turismo o por trabajo, (aunque nunca consegui ir con Xavier ) hacia algunos años que no iba. Un nuevo grupo de amigos me ha llevado a pasear unos dias por sus avenidas y boulevares.

Conserva la "grandeur" de ser la capital del país y luce orgullosa sus puentes y monumentos.  Pero.....hay un pero, no está tan "guapa" como la recordaba. Sus mil y un usos han hecho mella en sus edificios, sus transportes, sus calles, ...  Claro que el ambiente lo compensa: multiculturalidad y espacio público conquistado por la ciudadania. Calles, plazas, orillas del Sena, invadidas por unos ciudadanos que las utilizan densamente, sin que la ciudad se queje por ello y, vuelva a la mañana siguiente, a seducirlos.

Los parisinos siguen teniendo aquel algo de centralismo soberbio que ya les es proverbial y que hay que tolerar con el mejor humor posible, aunque cansan.

He visitado algunos lugares que aún no conocía, pequeños rincones de arte y cultura, algún mercado, algún cementerio, que me han reafirmado lo que ya recordaba: que es una de las mejores ciudades del mundo.  Capital de la libertad, igualdad y fraternidad, .. hasta pronto.

Juny

Aquest ha estat un juny inusualment intens. No ja pels temps de sotracs i canvis que estem vivint, que també,  sinó per circumstàncies que m'han portat a tot un seguit de vivències i reflexions.  Diversos canvis de rol, alguns inesperats, d'altres buscats i desitjats, m'estan duent a fer modificacions vitals. Ja és això el que ha de ser viure, omplir-se d'experiències pròpies, viscudes per un mateix. Protagonitzar el teu paper, ser participant i no un espectador. Ara, des de l'escenari de la meva pròpia vida, forçadament reconstruïda des de fa 26 mesos, he agafat de nou el timó. A diferencia d'altres vegades, ara tinc dos camins per fer-ho amb col·lectivitat o diguem-ho amb acompanyament. Ara, a diferencia d'altres vegades, no sortiré al món amb estil quixotesc a lluitar amb els gegants de la vida, ara juntaré les meves energies a les d'altres, sumant per construir. Això farà que l'energia és multipliqui exponencialment per intentar fer-ho tot millor.

Viena 2010

Mi cuarto viaje a Viena, en la que no estaba desde 1989, ha sido por el placer de ver a mis amigos, libre de visitar la ciudad por turismo o trabajo, he podido disfrutar de la serena y tranquila ciudad sin prisas y  acariciada por el calor de los primeros dias de la famosa y valseada primavera vienesa.

Tiempo libre para pasear en coche o a pie, de elegir los museus que queria ver, de escuchar La Traviata en la Staatsoper que no conocía, de tomar cada tarde una tarta y un té en los famosos cafes vieneses. Estos últimos me han hecho reconciliarme con esta tradición, imposible de encontrar en Barcelona. Establecimientos confortables, silenciosos, con un servicio impecable, siempre atendidos con una sonrisa y, lo mejor, con un surtido de pasteles tan increíble que hubiera necesitado dias y dias para probarlos todos.

Tiempo para pasear por los bosques que hay a solo 5 minutos de la ciudad, con bonitos paisajes, cuidadas carreteras y pequeños pueblos dignos de la mejor postal.

Viena, ciudad imperial que a mi modesto entender ha dejado de ser un punto importante en el panorama internacional, político y económico. Quizás ha perdido un poco de esplendor y otras ciudades europeas han desarrollado más y mejor su arquitectura, cultura o comercio o han renovado su mobiliario urbano y han maquillado mejor sus carencias. Pero Viena, para mi, siempre será el recuerdo de mi primera salida al exterior con tan solo 17 años, mi primer viaje, mi primer vuelo, .. y eso es como el primer novio, como el primer beso ....nunca se olvida.

Dos anys sense tu

Algú va dir:  "Conservar algo tuyo, seria admitir que te puedo olvidar".  Com totes les frases fetes, contundent. Però en el mon real dels sentiments, quan el buit és tan fort, conservem tot allò que podem. Records i dates que intentem fixar no fos que ens oblidésim d'alguna cosa important. En el dels tangibles, tot allò que ens dona un moment de referència. Les teves pipes, els teus llibres, la teva música, algunes peces de roba, les teves catifes, i un munt de fotografies, articles,.. i un anell penjant del coll.

Això ajuda? encara no ho sé. El que sí se, és que no ha passat cap dia sense que fossis recordat, ni que el teu somriure bondadós no fos trobat a faltar, la teva fina pell no fos necessitada. No ha calgut cap data ni cap objecte, per que formes part de mi. Dos anys sense tu, dos anys viscuts en un vertigen permanent, de mirar avall i no veure la llum. T'he cercat en tot allò que he fet. He errat, he caigut, m'he aixecat i sé que tinc que continuar, encara que sense tu serà molt difícil. A mi avui, se'm fa quasi impossible.

Palabra de dios y, en su nombre, de sus representantes en la Tierra.

A veces no hace falta escribir las opiniones si se comparten con quien ya las ha escrito. Este es el caso para el tema en cuestión que comparto con el que firma el artículo.

"Bernardo Álvarez, obispo de Tenerife: “Hay adolescentes de 13 años que son menores y están perfectamente de acuerdo y, además, deseándolo. Incluso si te descuidas, te provocan. Esto de la sexualidad es más complejo de lo que parece”.

Walter Mixa, obispo de Augsburgo: “Los abusos son en parte fruto de la revolución sexual”. “Los cargos responsables en la Iglesia se adaptaron demasiado al espíritu de la época, que propagaba la resocialización en lugar de la cárcel”.

Silvano Tomasi, arzobispo y observador permanente del Vaticano en la ONU: “Dentro del clero católico, sólo entre el 1,5% y el 5% de los religiosos ha cometido actos de este tipo”. “No se debería hablar de pedofilia sino de homosexuales atraídos por adolescentes. No son pedófilos, sino efebófilos”.

Antonio Cañizares, cardenal y presidente de la Congregación del Culto. “Nos atacan para que no se hable de dios; peor es el aborto”. Del mismo teórico: “No es comparable lo que haya podido pasar en unos cuantos colegios con los millones de vidas destruidas por el aborto”.

Alfonso Carrasco Rouco, obispo de Lugo. “La naturaleza humana es débil, frágil y tiende al pecado”. Su tío, Rouco Varela, no dice nada, pero una sentencia del Tribunal Supremo, sí: el Arzobispado de Madrid, que dirige monseñor, fue condenado por encubrir a un cura pederasta.

Pero la cita que lo resume todo es de ayer y llega de Roma. Del propio Papa, Benedicto XVI: “El que esté libre de pecado, que tire la primera piedra”. Y tiene razón. ¿Quién no ha abusado sexualmente de un menor alguna vez? ¿Quién no ha dirigido una organización que ha encubierto a pederastas en su seno durante siglos?"

De Ignacio Escolar publicado en el diario Público el 22 de marzo de 2010

Quan el temps dels adéus arriba

No és cert, no arriba mai el temps dels adéus, sempre el tenim present  i constant. Arribem nosaltres i al llarg de la nostra vida tot un munt de persones venen i se’n van. Veïns d'escala, companys de col•legi, d'institut, d'universitat, companys de feina, els primers amics, la "pandilla", el primer noviet, el segon ja més seriós, el primer marit, el segon. Un pare se'n va, temps desprès arriba de nou. I així un llarg, llarg nombre de persones que coneixem, que estimem, que desestimem.. De ben segur que de totes elles en aprenem, en positiu o en negatiu, ens deixen petjada.

Ara m'ha arribat el temps dels adéus per una d'aquestes persones que he conegut en el moment precís de la meva vida, al inici de la serena maduresa. El seu talant humanista m'ha copsat, i al llarg de cinc anys he intentat aprendre de les seves paraules, totes les que a mi tan em manquen, dels seus relats, de les seves experiències, de la seva estimació pel nostre país.

Quan dius adéu a una persona que t’ha enriquit no et sap greu, és un record amable i creus que una part del coneixement rebut queda amb tu per sempre.

Gràcies Jordi Porta. President d'Òmnium Cultural.

Finalitza el temps de tenir les persianes baixades, els ulls tancats, les esperançes controlades i les emocions cuidadosament contingudes.

Diumenge passat quatre amigues ens retrobàvem al voltant d'un diví suquet de lluç amb gambes i escamarlans rematat amb un pastís de xocolata nivell deu, a casa de la bona cuinera i acollidora amfitriona.

Ha estat un hivern llarg, fred i plujós, segurament com cal, segurament el que necessitem per assossegar el cos i la ment desprès dels estius i de les diverses tribulacions de cadascuna. La manca de sol i de llum ens ha baixat els ànims. Ha estat un hivern de persianes baixades on hem destinat molt de temps a la meditació, la lectura, la música, la intimitat i, en definitiva, fer una retrobada amb nosaltres mateixes, per néixer de nou aquest dies d'avançada primavera.

Ara ens toca acabar aquest temps i sortir a la vida renovades. Obrir les persianes, rentar cortines, obrir els ulls a la llum i al sol, obrir els cors i deixar que noves emocions ens envaeixin el cos i l'ànima,  i tornar a tremolar amb tot allò que la vida ens porti de nou, i com diu el poeta, no tenir por de ser massa tendres.

L'endemà d'ahir

A Carme Mata

Per quins camins oberts pels nostres pares

ens han traçat la vida abans de nèixer ?

En quins testos estrets han fet pujar

els frescos brots il·lusos de la infància 

De quin arbrissó bord era l’empelt?

Darrera el decorat del nostre rostre

les mudes i gens clares bretolades,

que viuen a l ‘enfony dels mals endreços,

prosperen i ens obliguen a les obres.

I quan volem ser un vano som punyal.

Caldria fer dissabte dels horrors,

llençar escombraries que empudeguen

i amb dolcesa llepar-nos les ferides.

Per poder viure haurem de ser flexibles

i no tenir mai por de ser molt tendres.
________________________________________________

Autor:  Sergi Jover Rejsek 
Gràcies Sergi.

Mis amigos cubanos

Martin (perilla y camisa a cuadros) y Lourdes (tipazo y melena blanca) son mis amigos cubanos. Entrañables y queridos colegas de Javier, he tenido la suerte de heredar su amistad y su apoyo (ellos ayudándome a mi con la que les cae cada dia!!).

A sus incontables vicisitudes personales para vivir dentro del bloqueo,  hay que añadir las que tienen para impulsar, realizar y exportar sus projectos de biologia, dentro y fuera de una isla ecologicamente rica.  Dificultades para asistir a conferencias y relacionarse con la comunidad internacional, contactos imprescindibles para la actualización de conocimientos y experiencias, dificultades de financiación, para investigar hay que invertir, y así una larga larga lista de problemas para vivir cada dia y trabajar con la dignidad que los proyectos merecen.

A todo ello hay que añadir que, en seis meses,  perdieron a sus dos amigos en Barcelona, los que más les ayudaron, tanto en lo profesional como en lo personal: Javier y Paco.

Ellos también han heredado nuestra amistad, la de dos viudas: Chus y jo. Nosotras, que no nos conocíamos en persona, ahora somos amigas, unidas al principio por el dolor y los recuerdos,  y por nuestro mutuos amigos cubanos. Ahora por la ilusión de que nuestros amigos encuentren continuidad en sus proyectos de cooperación en Barelona, nosotras encontrando nuestros nuevos caminos y, ojalá, podamos reunirnos los cuatro de nuevo en el 2010.

Elisenda, entre tu i jo.

L'any 1991-92 jo era una executiva en plena expansió professional i cercava una secretaria-ajudant que volgués avançar amb coneixements al meu costat. Una de las candidates era l'Elisenda. Hem va agradar perquè, per damunt de més o menys coneixements, lluïa una brillantó als ulls de l'il·lusió que li feia la feina. Això va estar definitiu en la meva decisió, tot i que em va confessar que es casaria en breu i això representava arrivar i fer uns dies de vacances extres. Van ser anys intensos, on de vegades ella havia de fer un esforç per entendre, comprendre i donar-ho tot. Poca gent per molta feina, i uns objectius molt ambiciosos. Però a banda d'alguna mútua feblesa, ella ho va aconseguir i jo crec que vaig aportar-hi alguna cosa. Desprès la feina ens va separar professionalment.

Ara, al 2010, malauradament, ella és a l'atur, però esta descobrint que és tenir temps per les seves dues filles, i el seu Jose de l'ànima, que és tornar a estudiar i preparar-se per aconseguir un altre feina, amb empenta, però gaudint de tot un mon que quan treballes moltes hores no pots ni veure. És ara, fora de la feina que ella manifesta haver descobert com som, que amb el temps ens hem conegut millor, hem madurat i ens hem ajudat en moments difícils, ella ha perdut la seva mare, jo el meu marit.

Si deixéssim fora les tensions de la feina,  les ambicions, els objectius, i tantes petites misèries, segur que retrobariem al nostre costat bona gent, persones que ens ajuden a caminar a tirar endavant per la vida. Fem-ho ja, avui mateix.

Quan l'Elisenda em diu ara que farà un curs de Thermomix, ja no li faig brometes, aquella joveneta és ara una dona de sòlids valors, més forta, més serena; bona esposa i mare, bona amiga que desitjo tenir per molts anys.  Gràcies Eli.

Llum!

Fa pocs dies, un amic que tinc en la distància física quotidiana, que no en la llunyana, sempre se’n recorda, en els moments clau, que un missatge sincer és lo més gratificant que jo necessito i sé que me’l enviarà; no em defrauda, sempre el rebo.

En el darrer em parlava dels fars. Tot recordant l’historia del Far de la Banya, ara tornat a instal·lar al port de Tarragona.

En el missatge feia un enllaç entre el que per a ell representava d’important aquest far, en lo personal i en la seva professió (és difícil viure-ho per separat), la biologia i l’estudi dels ocells, i el que són els fars en si mateixos. Edificis sòlids, solitaris, resistents als embats de la natura del mar, llum pels que són a terra

i pels que hi volen arribar. Exerceixen una certa atracció en nosaltres ja des de petits.

Finalment, el missatge com a tal era el desig que jo trobes al 2010 el meu far personal, que tornes a trobar

la llum de la meva vida, desprès de la embogida envestida que el destí em va deparar. Jo vull dir que, encara

que dèbil, hi ha una llumeta al meu horitzó, que vaig en línia recta cap a ella, sense dubtes i amb tota
la seguretat que ara tinc en mi mateixa.

Només causes imprevisibles em farien retardar la meva arribada.

Desitjo que tots aquells que ara mateix són en mig del seu oceà personal, lluny encara d’aquests fars,

puguin en breu, trobar-ne el seu personal. Llum és el que ens cal a aquesta humanitat que fa temps va a

la deriva dels autèntics valors de la vida humana.

Records d'en Xavier

En saber que un dels seus alumnes llegeix avui la tesi doctoral (sort Raül), m'ha fet recordar com se'l estimaven i l'orgullós que n'estava ell.  Cert, de vegades el treien de polleguera, els hi exigia lo millor de cada un d'ells, però també els guiava pel camí del bon treball i de la excel•lència.

Això m’ha fet retrobar les paraules d’un biòleg, que va estar alumne seu i que no puc deixar de reproduir. Gràcies Javier Romo.


24 octubre 2008
Fue en el inicio del verano de 1986 cuando entraba en el aula para hacer mi examen de junio de Zoología General de Tercero de Biología en la Universidad de Barcelona.

Entonces todas las asignaturas del curso eran obligatorias e incluían entre otras Genética, Geología.... 9 meses antes estaba convencido que lo mio era la genética y era en ese curso donde comenzaba a estudiar lo que pensaba que era mi futuro. Bueno, la asignatura de Genética me pareció un rollo. Lo siento, entonces tenía escasos 20 años.

Pero mira por donde esa Zoología General me enganchó. Era completamente diferente a lo que hice anterior y posteriormente. El contenido estaba enfocado no ya a describir familia tras familia, orden tras orden, especie tras especie. No. Empezó por los fundamentos de la Anatomía Comparada y usó esas herramientas para explicarnos la evolución de la vida animal, de sus adaptaciones y extinciones, los cambios morfológicos,

Bum!! Tocado y hundido. Al llegar junio tenía claro que el siguiente curso escogería todas las asignaturas de la rama de Zoología.

Pero el examen final de Zoología lo suspendí. Nada raro en mi, suspendía habitualmente aunque luego lo recuperaba en septiembre, ya os dije que era un idiota. No iba a cambiar de rama por eso. Pero ese examen me lo había trabajado bastante. A parte de mi incapacidad para trabajar más a lo largo del año y menos en época de exámenes lo que ocurrió es que el examen era muy raro. Diez preguntas a cada cual más rara. Recuerdo dos:
1. ¿Por qué los elefantes no tienen pelo?
2. ¿Por qué cantan las ranas?

El profesor que cambió mi vocación era Xavier Ruiz. Me presenté en septiembre y saqué un Notable pero lo mejor es que me propuso entrar en el Departamento de Vertebrados para preparar material de prácticas (limpiar huesos de animales muertos y normalmente putrefactos). No solo eso sino que me permitió invitar a dos amigos,  Jacob y Jordi para la misma tarea.

Estaba encantado. Empezó una de las mejores épocas de mi vida. Preparamos cráneos de caimán, capibara, vertebras de ballena, pieles de marta... incluso un esqueleto interminable de pitón (todas sus vertebras y costillitas suman mil millones de huesitos). Me especialicé en Zoología, participaba con todos los grupos en sus trabajos de campo...ufff

Así que no podía faltar al acto homenaje que la comunidad académica hizo en memoria de Xavier Ruiz, que murió de un exceso de vitalidad y capacidad de trabajo. Y luego a la cena que hicimos muchos de los que trabajamos con él. Fue muy emotiva.

Il Trovatore

Dimecres vaig anar a l’estrena de Il Trovatore. On vaig sempre,  5è pis, butaca mòbil amb pantalla. Aquest cop era el més encertat, donada l’absència d’escenografia em vaig poder concentrar al màxim en les veus i va ser una delícia. Des del cinquè pis se sentien de meravella.

Com escriu el meu amic Cèsar López Rosell, les dues dones van triomfar. La Cedolins i la d’Intino van rebre les millors aclamacions del públic, molt merescudament. El pes d’aquesta opera verdiana recau en les veus femenines. I elles no van decebre. Van anar creixent a mida que l’opera avançava, sobre tot la Cedolins. Cal dir també que el cor va brillar.

A mi no em va molestar gens ni mica la despullada escenografia, no soc de grans decorats. Vaig a escoltar les veus i a mirar la teatrealització del guió.

Reprodueixo les paraules del meu amic Cèsar, que hi entén més que jo: “Fiorenza Cedolins va compondre una Leonora passional que va créixer vocalment fins a enlluernar. D’Intino (Azucena) va exhibir un preciós color de veu i caràcter dramàtic per recrear la visionària gitana. Marco Berti (Manrico), amb bells aguts i alguna vacil•lació, va brodar "Di quella pira" i Vittorio Vitelli (Conde de Luna) va mostrar el seu timbre de baríton verdià.”

En conjunt va ser una sessió per recordar i els que hi estigueu a temps i us agradi l’òpera, no us la perdeu.

Per cert, millor que sigui un dia normal que la reialesa i els himnes no trasbalsin les nostres rutines.

The Worlds of Islam

Penso que d’art i dinasties del món  islàmic n'he vist molt, al llarg dels viatges, museus i exposicions que el meu interès per aquesta cultura m’ha portat a veure en els darrers vint anys, però parlo de llocs on era possible fer-ho, malauradament no vaig ser a temps de veure el museu de Bagdad o visitar algun país on, com a dona occidental, no sóc ben rebuda.

Però de sobte, trobes una nova mostra, per petita que sigui, que et fa tornar a sentir curiositat i, és clar, hi vaig sempre com si un imant m'atragués. Trobo i retrobo aquelles peces que, sense ser una gran novetat  admiro amb curiositat, perquè tenen la particularitat de fer-me recordar tot el que he vist i viscut amb anterioritat. Això m’ha passat avui en veure l’exposició The Worlds of Islam.  Llibres corànics, miniatures, plats .. m’han fet reviure un munt de sensacions.

Sensacions, interès i curiositat per aquesta cultura que compartia amb el meu home. Ambdós abans de conèixer-nos ja havíem recorregut una bona part de països i museus, on podíem trobar-la, però especialment, va ser a l’Iran el país que, sense conèixer-nos encara, vàrem triar per passar unes vacances i que el destí ens va portar a viure junts una part de la nostra vida. 

Anna Netrebko

Ho confesso,  sento passió per la veu de Maria Callas. Indiscutible posseïdora de les meves emocions operístiques, pel que fa a veus femenines i sense menystenir-ne d’altres, com Mirella Freni o Victòria dels Àngels (esplèndides en el paper de Mimi), las Tebaldi, Kiri o Caballé (gran Norma) o la més actual Cecilia Bartoli.

Però, darrerament han sorgit unes noves veus, amb noves estètiques, que ja no fan ús del model “madonna”. Primes, guapes, seductores i amb unes veus i unes tècniques que donen un nou impuls al món de la lírica s’han convertit en icones d’una nova posada en escena trencant els cànons més classicistes.

Dins d’aquest grup fa uns temps m’he rendit a la veu de l’Anna Netrebko, en especial.
En mirar-la t’impacta el seu carisma, encara que per a molts és massa guapa i alguns envejosos /ses no li ho perdonen, però sincerament quan l’escolto, amb una veu fosca i pura, precisa, tècnicament impecable, és un bàlsam per al meu esperit.

La seva versió de I Capuletti e I Montecchi, amb l’Elina Garanca és un plaer per als sentits. Dues dones (morena i rossa), dues meravelloses veus en un duetto per escoltar i escoltar i escoltar...

De veus d'homes en parlaré un altre dia, amb polèmica inclosa.

Llibre de la SEOBirdLife amb dedicatoria al Xavier

http://www.seo.org/avesmarinas/flash.html#/1/

La Seo, ha editat un nou llibre sobre la "Conservación de las Aves Marinas en España".
L'han dedicat a en Xavier. Un detall que m'ha emocionat molt. Sabia que era apreciat i estimat, reconegut i admirat, però no puc evitar emocionar-me de nou cada vegada que algú de la professió li fa un reconeixement. No per merescut, que també, sinó perquè me l'imagino aixecant la cella amb sorpresa, volent dir: "què fan aquests".