Mis amigos cubanos

Martin (perilla y camisa a cuadros) y Lourdes (tipazo y melena blanca) son mis amigos cubanos. Entrañables y queridos colegas de Javier, he tenido la suerte de heredar su amistad y su apoyo (ellos ayudándome a mi con la que les cae cada dia!!).

A sus incontables vicisitudes personales para vivir dentro del bloqueo,  hay que añadir las que tienen para impulsar, realizar y exportar sus projectos de biologia, dentro y fuera de una isla ecologicamente rica.  Dificultades para asistir a conferencias y relacionarse con la comunidad internacional, contactos imprescindibles para la actualización de conocimientos y experiencias, dificultades de financiación, para investigar hay que invertir, y así una larga larga lista de problemas para vivir cada dia y trabajar con la dignidad que los proyectos merecen.

A todo ello hay que añadir que, en seis meses,  perdieron a sus dos amigos en Barcelona, los que más les ayudaron, tanto en lo profesional como en lo personal: Javier y Paco.

Ellos también han heredado nuestra amistad, la de dos viudas: Chus y jo. Nosotras, que no nos conocíamos en persona, ahora somos amigas, unidas al principio por el dolor y los recuerdos,  y por nuestro mutuos amigos cubanos. Ahora por la ilusión de que nuestros amigos encuentren continuidad en sus proyectos de cooperación en Barelona, nosotras encontrando nuestros nuevos caminos y, ojalá, podamos reunirnos los cuatro de nuevo en el 2010.

Elisenda, entre tu i jo.

L'any 1991-92 jo era una executiva en plena expansió professional i cercava una secretaria-ajudant que volgués avançar amb coneixements al meu costat. Una de las candidates era l'Elisenda. Hem va agradar perquè, per damunt de més o menys coneixements, lluïa una brillantó als ulls de l'il·lusió que li feia la feina. Això va estar definitiu en la meva decisió, tot i que em va confessar que es casaria en breu i això representava arrivar i fer uns dies de vacances extres. Van ser anys intensos, on de vegades ella havia de fer un esforç per entendre, comprendre i donar-ho tot. Poca gent per molta feina, i uns objectius molt ambiciosos. Però a banda d'alguna mútua feblesa, ella ho va aconseguir i jo crec que vaig aportar-hi alguna cosa. Desprès la feina ens va separar professionalment.

Ara, al 2010, malauradament, ella és a l'atur, però esta descobrint que és tenir temps per les seves dues filles, i el seu Jose de l'ànima, que és tornar a estudiar i preparar-se per aconseguir un altre feina, amb empenta, però gaudint de tot un mon que quan treballes moltes hores no pots ni veure. És ara, fora de la feina que ella manifesta haver descobert com som, que amb el temps ens hem conegut millor, hem madurat i ens hem ajudat en moments difícils, ella ha perdut la seva mare, jo el meu marit.

Si deixéssim fora les tensions de la feina,  les ambicions, els objectius, i tantes petites misèries, segur que retrobariem al nostre costat bona gent, persones que ens ajuden a caminar a tirar endavant per la vida. Fem-ho ja, avui mateix.

Quan l'Elisenda em diu ara que farà un curs de Thermomix, ja no li faig brometes, aquella joveneta és ara una dona de sòlids valors, més forta, més serena; bona esposa i mare, bona amiga que desitjo tenir per molts anys.  Gràcies Eli.