Dimecres vaig anar a l’estrena de Il Trovatore. On vaig sempre, 5è pis, butaca mòbil amb pantalla. Aquest cop era el més encertat, donada l’absència d’escenografia em vaig poder concentrar al màxim en les veus i va ser una delícia. Des del cinquè pis se sentien de meravella.
Com escriu el meu amic Cèsar López Rosell, les dues dones van triomfar. La Cedolins i la d’Intino van rebre les millors aclamacions del públic, molt merescudament. El pes d’aquesta opera verdiana recau en les veus femenines. I elles no van decebre. Van anar creixent a mida que l’opera avançava, sobre tot la Cedolins. Cal dir també que el cor va brillar.
A mi no em va molestar gens ni mica la despullada escenografia, no soc de grans decorats. Vaig a escoltar les veus i a mirar la teatrealització del guió.
Reprodueixo les paraules del meu amic Cèsar, que hi entén més que jo: “Fiorenza Cedolins va compondre una Leonora passional que va créixer vocalment fins a enlluernar. D’Intino (Azucena) va exhibir un preciós color de veu i caràcter dramàtic per recrear la visionària gitana. Marco Berti (Manrico), amb bells aguts i alguna vacil•lació, va brodar "Di quella pira" i Vittorio Vitelli (Conde de Luna) va mostrar el seu timbre de baríton verdià.”
En conjunt va ser una sessió per recordar i els que hi estigueu a temps i us agradi l’òpera, no us la perdeu.
Per cert, millor que sigui un dia normal que la reialesa i els himnes no trasbalsin les nostres rutines.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada