Dos anys sense tu

Algú va dir:  "Conservar algo tuyo, seria admitir que te puedo olvidar".  Com totes les frases fetes, contundent. Però en el mon real dels sentiments, quan el buit és tan fort, conservem tot allò que podem. Records i dates que intentem fixar no fos que ens oblidésim d'alguna cosa important. En el dels tangibles, tot allò que ens dona un moment de referència. Les teves pipes, els teus llibres, la teva música, algunes peces de roba, les teves catifes, i un munt de fotografies, articles,.. i un anell penjant del coll.

Això ajuda? encara no ho sé. El que sí se, és que no ha passat cap dia sense que fossis recordat, ni que el teu somriure bondadós no fos trobat a faltar, la teva fina pell no fos necessitada. No ha calgut cap data ni cap objecte, per que formes part de mi. Dos anys sense tu, dos anys viscuts en un vertigen permanent, de mirar avall i no veure la llum. T'he cercat en tot allò que he fet. He errat, he caigut, m'he aixecat i sé que tinc que continuar, encara que sense tu serà molt difícil. A mi avui, se'm fa quasi impossible.