dissabte, 26 de desembre del 2009

Llum!



Fa pocs dies, un amic que tinc en la distància física quotidiana, que no en la llunyana, sempre se’n recorda, en els moments clau, que un missatge sincer és lo més gratificant que jo necessito i sé que me’l enviarà; no em defrauda, sempre el rebo.

En el darrer em parlava dels fars. Tot recordant l’historia del Far de la Banya, ara tornat a instal·lar al port de Tarragona.

En el missatge feia un enllaç entre el que per a ell representava d’important aquest far, en lo personal i en la seva professió (és difícil viure-ho per separat), la biologia i l’estudi dels ocells, i el que són els fars en si mateixos. Edificis sòlids, solitaris, resistents als embats de la natura del mar, llum pels que són a terra
i pels que hi volen arribar. Exerceixen una certa atracció en nosaltres ja des de petits.

Finalment, el missatge com a tal era el desig que jo trobes al 2010 el meu far personal, que tornes a trobar
la llum de la meva vida, desprès de la embogida envestida que el destí em va deparar. Jo vull dir que, encara
que dèbil, hi ha una llumeta al meu horitzó, que vaig en línia recta cap a ella, sense dubtes i amb tota
la seguretat que ara tinc en mi mateixa.

Només causes imprevisibles em farien retardar la meva arribada.

Desitjo que tots aquells que ara mateix són en mig del seu oceà personal, lluny encara d’aquests fars,
puguin en breu, trobar-ne el seu personal. Llum és el que ens cal a aquesta humanitat que fa temps va a
la deriva dels autèntics valors de la vida humana.

divendres, 18 de desembre del 2009

Records d'en Xavier




En saber que un dels seus alumnes llegeix avui la tesi doctoral (sort Raül), m'ha fet recordar com se'l estimaven i l'orgullós que n'estava ell.  Cert, de vegades el treien de polleguera, els hi exigia lo millor de cada un d'ells, però també els guiava pel camí del bon treball i de la excel•lència.

Això m’ha fet retrobar les paraules d’un biòleg, que va estar alumne seu i que no puc deixar de reproduir. Gràcies Javier Romo.


24 octubre 2008
Fue en el inicio del verano de 1986 cuando entraba en el aula para hacer mi examen de junio de Zoología General de Tercero de Biología en la Universidad de Barcelona.

Entonces todas las asignaturas del curso eran obligatorias e incluían entre otras Genética, Geología.... 9 meses antes estaba convencido que lo mio era la genética y era en ese curso donde comenzaba a estudiar lo que pensaba que era mi futuro. Bueno, la asignatura de Genética me pareció un rollo. Lo siento, entonces tenía escasos 20 años.

Pero mira por donde esa Zoología General me enganchó. Era completamente diferente a lo que hice anterior y posteriormente. El contenido estaba enfocado no ya a describir familia tras familia, orden tras orden, especie tras especie. No. Empezó por los fundamentos de la Anatomía Comparada y usó esas herramientas para explicarnos la evolución de la vida animal, de sus adaptaciones y extinciones, los cambios morfológicos,

Bum!! Tocado y hundido. Al llegar junio tenía claro que el siguiente curso escogería todas las asignaturas de la rama de Zoología.

Pero el examen final de Zoología lo suspendí. Nada raro en mi, suspendía habitualmente aunque luego lo recuperaba en septiembre, ya os dije que era un idiota. No iba a cambiar de rama por eso. Pero ese examen me lo había trabajado bastante. A parte de mi incapacidad para trabajar más a lo largo del año y menos en época de exámenes lo que ocurrió es que el examen era muy raro. Diez preguntas a cada cual más rara. Recuerdo dos:
1. ¿Por qué los elefantes no tienen pelo?
2. ¿Por qué cantan las ranas?

El profesor que cambió mi vocación era Xavier Ruiz. Me presenté en septiembre y saqué un Notable pero lo mejor es que me propuso entrar en el Departamento de Vertebrados para preparar material de prácticas (limpiar huesos de animales muertos y normalmente putrefactos). No solo eso sino que me permitió invitar a dos amigos,  Jacob y Jordi para la misma tarea.

Estaba encantado. Empezó una de las mejores épocas de mi vida. Preparamos cráneos de caimán, capibara, vertebras de ballena, pieles de marta... incluso un esqueleto interminable de pitón (todas sus vertebras y costillitas suman mil millones de huesitos). Me especialicé en Zoología, participaba con todos los grupos en sus trabajos de campo...ufff

Así que no podía faltar al acto homenaje que la comunidad académica hizo en memoria de Xavier Ruiz, que murió de un exceso de vitalidad y capacidad de trabajo. Y luego a la cena que hicimos muchos de los que trabajamos con él. Fue muy emotiva.

divendres, 4 de desembre del 2009

Il Trovatore

Dimecres vaig anar a l’estrena de Il Trovatore. On vaig sempre,  5è pis, butaca mòbil amb pantalla. Aquest cop era el més encertat, donada l’absència d’escenografia em vaig poder concentrar al màxim en les veus i va ser una delícia. Des del cinquè pis se sentien de meravella.

Com escriu el meu amic Cèsar López Rosell, les dues dones van triomfar. La Cedolins i la d’Intino van rebre les millors aclamacions del públic, molt merescudament. El pes d’aquesta opera verdiana recau en les veus femenines. I elles no van decebre. Van anar creixent a mida que l’opera avançava, sobre tot la Cedolins. Cal dir també que el cor va brillar.

A mi no em va molestar gens ni mica la despullada escenografia, no soc de grans decorats. Vaig a escoltar les veus i a mirar la teatrealització del guió.

Reprodueixo les paraules del meu amic Cèsar, que hi entén més que jo: “Fiorenza Cedolins va compondre una Leonora passional que va créixer vocalment fins a enlluernar. D’Intino (Azucena) va exhibir un preciós color de veu i caràcter dramàtic per recrear la visionària gitana. Marco Berti (Manrico), amb bells aguts i alguna vacil•lació, va brodar "Di quella pira" i Vittorio Vitelli (Conde de Luna) va mostrar el seu timbre de baríton verdià.”

En conjunt va ser una sessió per recordar i els que hi estigueu a temps i us agradi l’òpera, no us la perdeu.

Per cert, millor que sigui un dia normal que la reialesa i els himnes no trasbalsin les nostres rutines.